FERRAN FELIUS

dijous, 6 de novembre del 2008

dissabte, 1 de novembre del 2008

ELS MEUS FILLS SON DIFERENTS

El naixement d'un nen amb alguna discapacitat produïx, amb freqüència, una crisi en la família. Els pares, que esperaven un nen normal, es queden sense saber què fer: no estaven preparats. És una situació que els ha enxampat per sorpresa. La situació és encara, si cap, més desconcertante quan el nen presenta deficiència mental. I és major, com més greu sigui aquesta. A partir del naixement del nen comença per als pares un llarg camí que travessa una sèrie d'etapes:

Incredulitat Els pares es diuen "No és veritat. El nen no té cap problema". Amb freqüència, inicien una peregrinació de metge en metge, o de centre en centre, buscant una confirmació per al que desitgen: que algú els digui que el seu nen no té problema algun.

Por i frustració. Els pares comencen a enfrontar-se a la situació, culpabilizando unes vegades a la parella, altres a si mateixos..., alternant les preguntes sense resposta amb la depressió i la tristesa. Freqüentment, es troben perduts i no saben què fer, ni a on acudir.

Acceptació la realitat. Els pares deixen de pensar en si mateixos i en les repercussions que el naixement d'aquest fill tindrà en les seves vides, i decideixen fer quant estigui en la seva mà per a ajudar-li.

Valoració del fill. I finalment, després de l'acceptació del fill, superant sentiments de culpabilitat i/o rancor, avancen cap a la seva valoració com una persona amb moltes possibilitats i algunes dificultats, a la qual cal donar suport perquè dugui una vida el més autònoma possible, sense sobreprotección, ni cures excessives.

La sobreprotección és una de les majors dificultats que el fill trobarà a l'anar creixent, si els pares, i en general tota la família, no estan molt vigilants per a no caure en aquest error. Si se li solucionen tots els problemes, si tot se li dóna fet, no podrà aprendre. I serà una persona depenent dels altres per a tot, fins i tot per a allò que pot fer perfectament per si mateix.